Entre la fullaraca vermellosa de la fageda

Ajupit en un dels marges més espessos de la fageda, el Miquelot Galtanegra, el bandoler, observava atentament qualsevol moviment o soroll que indiqués la presència d'algun carruatge que pogués dur diners o joies amb què pagar el menjar i la beguda dels seus companys, entre els quals tenia fama de ser arriscat i una mica impacient. Estava tens i el regalim de la suor del seu cap humitejava el mocador verd al voltant del front. Malgrat la seva corpulència, sempre sentia neguit per si es topava amb un de més fort que ell. Era la tardor i els cabells i la barba negres destacaven entre la fullaraca vermellosa que li feia de matalàs; l'espera, així, no era tan desagradable. Es trobava sol, cosa poc habitual quan s'havia d'enfrontar a un enemic desconegut. Estava tan concentrat en la idea d'un assalt sense excessiva violència que el nas encara es va aixafar més, aquesta vegada contra el terra. Una picor forta i irresistible estava a punt de provocar-li un esternut d'allò més espectacular. I ho dic perquè la seva boca s'eixamplava de tal manera que la distància entre la comissura dels llavis i les enormes orelles gairebé desapareixia i el seu aspecte produïa tanta temença que feia potser innecessària l'exhibició del trabuc que li va regalar el seu avi. Amb la mà esquerra sobre les tires de cuir que tancaven el coll del jersei, es va empassar una alenada d'aire per la boca i va evitar el terratrèmol que s'hauria produït entre tanta fulla escampada enmig dels faigs. De cop, aixeca lleument el cap, posa les mans darrera les orelles i les acosta un xic més endavant. Sentia el renill d'algun cavall al fons de la vall. Calia tenir molta paciència i aquest no era, precisament, el seu punt fort.