Una dama de Basora havia comprat un diamant meravellós. Un dia, el diamant caigué al foc i no cremà. Era fals. La dama acudí a Txelai, visir famós per la seva saviesa, i demanà la mort del marxant que li havia venut la gemma.

Txalai ho acordà. Condemnà el marxant a ser menjat pels lleons en una fossa.

El dia del suplici, la dama, des d’un mirador, contemplava el pobre home tremolós i envellit d’angúnia.

Però el somriure de la dama s’esqueixà en un crit d’ira. El soterrani s’havia obert i, en lloc de lleons, n’havien sortit dos gats ridículs. Avançaven calmosament, flairaven amb indiferència el miserable desmaiat i van acabar per saltar, àgilment fora de la fossa.

La dama anà a vomitar la seva ràbia als peus del Txelai:

-          De què et queixes? –li digué el gran visir –. La llei mana exigir ull per ull, dent per dent. El marxant t’enganyà; nosaltres l’hem enganyat a ell. El seu diamant era fals, els nostres lleons també: estem en paus.

Marius Torres